[Solar-general] Viva la degeneración del lenguaje español!

Sab Ene 3 09:12:39 CET 2009

El Viernes, 2 de Enero de 2009 16:44, Pablo Manuel Rizzo escribió:
> 2009/1/2 Sebastian Bassi <sbassi en clubdelarazon.org>:
> > 2008/12/31 Pablo Manuel Rizzo <info en pablorizzo.com>:
> > ...
> >
> >> bide, luege ay seres con diferentes caracteristices y todes sirben
> >> para adaptarse de une u otre mode. Sexe es jeneralmente más relebante.
> >
> > Parece un escrito en ladino, el idioma de los judios de españa. Los
> > expulsaron en el siglo 15 y se fueron a turquia entre otros paises, y
> > el lenguaje quedo como "congelado" en 1492.
>
> Interesante. De todos modos los textos ladinos que estoy viendo en
> internet no se parecen tanto a lo que escribí, y sobre todo lo que veo
> es que padece los mismos defectos que veníamos criticando, heredados
> del castellano
>
> http://es.wikipedia.org/wiki/Idioma_judeoespañol
> http://www.aki-yerushalayim.co.il/index.htm

ya que estames con le libre asociacién (de idees)...

piens que se parece bastant al catalá (que igual carece de une lógike 
totalmente coherente para les géneres):

El català és una llengua romànica parlada per més de 9 milions de persones 
(5,2 milions com a materna) a Catalunya (tret de la Vall d'Aran), el País 
Valencià (tret d'algunes comarques) les Illes Balears, Andorra, la Franja de 
Ponent (Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya 
del Nord[1] i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants 
valencians.[2][3] El seu domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² 
i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals. Juntament 
amb les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar, el 
llenguatge comú dels romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.

El català posseeix dos estàndards principals: el regulat per l'Institut 
d'Estudis Catalans, o estàndard general, que pren com a base l'ortografia 
establerta per Pompeu Fabra amb els trets gramaticals i ortogràfics 
característics del català central; i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de 
la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del 
valencià i que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia 
de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als 
trets que caracteritzen els dialectes valencians. El català té diversos 
dialectes, dels quals s'han arribat a comptar fins a vint-i-un, dividits en 
dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Aquests dialectes 
presenten divergències del català estàndard a nivell gramatical, fonètic i de 
lèxic. Al llarg de les últimes dècades, la majoria dels dialectes del català 
han rebut una influència, en major o menor mesura, del francès a la Catalunya 
del Nord i l'espanyol a la resta de territoris que ha deixat empremta en 
forma de nou vocabulari i noves expressions, i que també ha funcionat en 
sentit invers.

L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, tot i que això pot 
canviar en certs tipus de frases com ara les oracions interrogatives. La 
morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques, és 
a dir, relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els 
pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i 
una distinció entre singular i plural. Els adjectius van generalment darrere 
el substantiu que modifiquen, i també es flexionen segons el gènere i el 
nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà 
d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb set sons 
vocàlics diferents. El català també és notable pel pretèrit perfet 
perifràstic, un temps verbal únic per la manera en què es construeix.

Al segle XIV ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre d'altres 
noms, com a valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. 
Actualment, i per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar a 
arma política per afeblir la llengua en base a aquesta doble denominació, 
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que:
« 	És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a 
designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de 
la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts 
d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears.[4]

-- 
Marcos Guglielmetti

www.musix.org.ar | www.mastermagazine.info | www.ovejafm.com | 
www.solar.org.ar