SENSE UNITAT NO HI HAURIA "PAPERS" ARTICLE TONI STRUBELL PERIODICO1.2.2006 -------------------------------------------------------------------------------- El Periódico - edició impresa Opinió L'ARTICLE DEL DIA SENSE UNITAT NO HI HAURIA PAPERS . La unànime reivindicació dels documents de Salamanca n'ha permès el retorn a Catalunya TONI Strubell Coordinador de la Comissió de la Dignitat Si bé el refús a tornar els documents catalans de l'Arxiu Històric Nacional de Salamanca tenia en l'eslògan "per la unitat d'arxiu" la màxima lletania antidevolucionista de la caverna salmantina, el concepte "unitat" ha tingut una aplicació del tot diferent, observat des del nostre costat del prisma dialèctic. D'entrada no ens vam deixar enlluernar, per molt fosca que fos la caverna, amb l'argument que el dipòsit policial creat per Franco tenia una "unitat d'arxiu" que s'havia de respectar. Plans repressors del franquisme, ordits per la mateixa Gestapo instal.lada a Valladolid, no poden tenir res de respectable. Com molt bé ha dit Borja de Riquer en més d'una ocasió, a l'arxiu l'única unitat que imperava era la unitat de la repressió, de la misèria i del patiment humà. Allargar-ne la "unitat" era, de fet, allargar aquella repressió, estendre el robatori en el temps i continuar amb la vexació de les víctimes dels espolis. No reflectia pas una voluntat de fer "un monument a les víctimes" com, de manera tan hipòcrita, deia voler fer el PP. No. El temps i el comportament del PP en tants debats ha deixat ben clar quin tractament té reservat aquest partit a les víctimes de Franco. Aquí la manera en què hem entès el concepte d'"unitat" ha estat la garantia perquè la lluita pel retorn fos un èxit. La Comissió de la Dignitat, recollint els anhels d'un munt d'historiadors, polítics i arxivers en els anys 70, 80 i 90, ha aconseguit de reunir el suport de tots els partits i sindicats catalans, de milers d'entitats populars, de quasi tots els municipis catalans i molts de valencians, per formar una sola pinya en favor del retorn. Aquesta unitat ha estat, i no cap altra cosa, el nostre trumfo, la manilla que ens ha permès d'anar acumulant prou múscul --com diria Vicent Sanchis-- per vèncer la força bruta dels que no volen tocar l'Arxiu. "Si es trenca la unitat de l'Arxiu --havia dit l'any 2002 José María Aznar -- es trencarà Espanya". ALLÒ ERA LA més convincent demostració del grau de misèria moral i d'estridència tergiversadora a què pot arribar un dirigent polític. Potser un precedent de l'11-M i tot. Cal esperar que, algun dia, la tergiversació i la voluntat d'enfrontar pobles les pagui ben cares la dreta espanyola que, en aquest cas, i en no pocs altres, ha tingut un capteniment vergonyós i irresponsable. El portaveu de l'Ajuntament de Salamanca fins i tot ha arribat a dir que ells són David, i els catalans, el ferotge Goliat. ¡Quina barra! No semblava d'aquesta manera quan el PP declarava el tema "tancat" l'estiu del 2002; o quan insultaven els intel.lectuals salmantins --cada cop més nombrosos-- que ens donen suport; o quan denegaven els permisos per presentar el llibre de la Comissió de la Dignitat a la Casa de las Conchas, el novembre del 2004. De David no n'han tingut res i, en canvi, han tingut molt d'apologistes de Franco i de l'horror que aquell general significà. El dia 27 vam celebrar un dels actes més vibrants que s'han fet a Barcelona en molts anys, segons opinen molts dels presents al Teatre de l'Aliança del Poblenou. És significatiu que un dels moments clau de l'acte fos quan els professors salmantins Teresa Carvajal i José Luis de las Heras van sortir a l'escenari. Amb tota la sala posada dempeus cridant "¡Visca Salamanca!" i "Gràcies Salamanca", va quedar palès que qui vol veure en la lluita pel retorn una voluntat d'anar contra Salamanca i la seva gent, va radicalment errat. Julio Fernández, alcalde de Mieza (Salamanca), també ha denunciat aquests dies la manipulació de què ha estat objecte la figura de Miguel de Unamuno i la frase "Vencereu, però no convencereu" que etzibà contra els franquistes. El fet que resulta increïble és que el PP l'hagi reproduït en una pancarta al balcó de l'ajuntament, fet que demostra el seu grau de cinisme i esperit antidemocràtic. L'alcalde de Mieza ens envià aquest missatge a tots els catalans: "Sapigueu que compteu amb el suport de molts salmantins que apreciem la justícia i sabem que Catalunya és un poble amic. Sapigueu igualment que el poble castellà és noble i hospitalari, diferent dels seus reaccionaris governants". I és així. Ho sabem. A PARTIR d'ahir, 31 de gener --dia històric per a la nostra nació-- ja podem dir que ja tenim els papers a casa. O una part dels papers, que els altres ja vindran. I encara haurem de lluitar pels documents municipals i els del País Valencià. Estic convençut que ho aconseguirem. Ara, no obstant això, a l'hora de les valoracions, i més enllà del reconeixement al qual sens dubte s'han fet mereixedores tant Carmen Calvo com Caterina Mieras, voldria subratllar tres aspectes clau del nostre triomf col.lectiu. En primer lloc, la unitat aconseguida al voltant de la Comissió de la Dignitat. S'ha demostrat, una vegada més, que és la unitat l'ingredient clau per aconseguir qualsevol avanç col.lectiu del nostre poble. El segon aspecte és el fet d'haver donat prioritat a les víctimes dels espolis en la campanya de la Comissió de la Dignitat, i que elles ens hagin honorat amb la seva confiança. I el tercer aspecte és, sens dubte, l'extraordinària feina feta per Josep Cruanyes, advocat, historiador i cap pensant de la Comissió de la Dignitat. Per bé que també hagin estat molts altres els que hi han intervingut, espero que algun dia es faci públic fins a quin punt han estat la seva intel.ligència i el seu treball els que, en gran mesura, han estat els grans artífexs del retorn dels papers. I espero que Catalunya li ho sabrà reconèixer. Noticia publicada a la pàgina 7 de l'edició de 1/2/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF